Objectius mil


Assentada la nostra hegemonia en la terra, és hora de recordar alguns objectius irrenunciables que tenim marcats:



I encara podem exhibir-ne dos més:
- Garantir la necessària protecció a la família.
- Garantir el rellançament de l'economia valenciana.

Tot és política


Sí. Però les escoles no són el lloc per a la formació política zapateril. I total, per als continguts que impartirem, què importa si el professorat sap anglès o no sap anglès.

Aigua? Que no ens toquen el tema de l’aigua ni en broma, perquè no importa si en tenim suficient: el transvasament és i serà irrenunciable i tothom sap que farem ‘lo que haga falta’.


Nosaltres marquem el ritme de l’aplicació de les lleis. I no tenim la culpa que Andalusia siga molt més gran que la CAV ni que Requena siga molt més petita.


En la cosa dels diners (mestres, hi som) naturalment que els demanem a l’enemic (no anàvem a demanar-los als amics). Clar que alguns... s’han passat. És com en medi ambient: no és igual si delimitem nosaltres que si delimita l’enemic. Està claríssim. I a més, si no ens ajudem entre nosaltres d'una o una altra manera, on arrivaríem?

Una de política pura: si en som els amos, a sant de què hem de fer el paripé? Ah! I si el fem, farem el que millor sabem: donar bona canya!

Alguns temes que ens entristeixen: per exemple, una persecució política en tota regla. Per exemple, eixa dona que es clava tant amb nosaltres; no mereix ocupar eixe lloc! És que ens té enfilats! (Doncs se va a enterar!)

Sobre infraestructures i tal: actuem on cal. Si les necessitats públiques no ho requereixen, no hi invertim (és més productiu fer-ho en les privades). I on es pose una linda església, que es lleve qualsevol altra cosa. Això sí: "mi cementerio, que no me lo toquen los rojos".

Finalment, l’anunci estrella d'abril a escala mundial: ja va sent hora de posar cadascú al seu lloc! (bueno, excepte a comunitaris i a nord-occidentals, que eixos ja naixen integrats)

A per les infraestructures


És clara la nostra aposta inversora en el tema de les infraestructures. Les millors per a la Comunidad Valenciana: siguen per al transport metropolità, o per a activitats culturals, o per a educació, justetament junt al lloc per on passaran a 305 km/h.

I per als ferrocarrils. Que no hi ha dret que, després dels 8 anys d’Aznar invertint constantment i millorant fins a l’infinit la xarxa de rodalies, ara estiga tot abandonat i de cap per avall.

Sabran el que és bo


Hem de denunciar una volta més les agressions dels enemics de la Comunitat Autònoma Valenciana. Un contuberni d’antivalencians: i és igual que estiguen d’un costat o de l’altre. Doncs que escolten bé el missatge: no podran amb el nostre model de desenvolupament sostenible.

També a casa nostra tenim, inexplicablement, una plaga de protestes. Dels estudiants, sobretot dels anticatòlics i ateus, podem esperar qualsevol cosa. Però què dir de l’oposició?. Si tenim una sanitat modèlica, amb un funcionament envejat per tots, i sanejada per complet! I què dir de la Síndica de Greuges, que té fixació amb nosaltres. Fins i tot hi ha qui ens acusa de desmantellar l’assistència social, quan som un govern capdavanter en aquesta qüestió. I dos clàssics sense cap fonament: les acusacions d'abandonar la nostra llengua tan estimada, o de menysprear la cultura literària tan rica i pujant.

Els camins tortuosos de la justícia no ens deixen indiferents. Atacs pel nord i atacs pel sud, o embolics que afecten els nostres honorables.

Finalment, uns recordatoris econòmics: bona gestió a Castelló, bona gestió a Alacant, bona gestió a València, bona gestió a Benidorm, voluntat d’ajuda raonable a les Universitats o de tirar una maneta a l’esport valencià.