Camí de perfecció


La perfecció és la nostra meta per a la nostra estimada Comunitat Autònoma Valenciana Espanyola. Qui busca amb perseverància la perfecció, acaba trobant-la. I nosaltres l'hem ben trobada.

Hem tingut un mes de maig magnífic: hem demostrat la nostra eficàcia al front de l’Ajuntament capitalí i el valor de la nostra gestió del mercat de treball. Perquè, al contrari que el Govern de Zapatero, que odia els valencians, nosaltres complim sempre els nostres compromisos, com a conseqüència coherent amb la imprescindible veritat que impregna tots els nostres planejaments. Ja ningú no discuteix la importància del nostre major símbol cultural davant el món, com tampoc la bondat del millor pla mai imaginat per a l’estimat Cabanyal. Hem mostrat, una vegada més, que totes les nostres actuacions són sempre fidels a la llei, que ens mou la defensa de les intitucions més sagrades, com el matrimoni o, naturalment, com la famiglia: en les seues múltiples variants i des de múltiples punts de vista. I que som campions en la lluita contra la violència de gènere. També en maig hem donat un nou impuls a la idea de l’ensenyament en valencià, gràcies a un esforç econòmic únic en Espanya, i hem optimitzat l’estructura educativa valenciana. Posem de nou a disposició de la tècnica les infraestructures més espectaculars del món. Donem a Europa un clar exemple de respecte al medi ambient. Una Europa que es rendeix sense remei a les nostres iniciatives de reactivació econòmica. Reafirmem la voluntat d’estimular la llibertat dels ciutadans en consonància amb el nostre esperit superdemocràtic, encara que no estiguen en sintonia amb la nostra ideologia, sense abandonar als que –amb bon seny– pensen com nosaltres. Apostem per la dinamització dels barris de la ciutat, per la racionalització de totes les despeses, per la multiplicació de les oportunitats a les nostres empreses.

Deixem per al final alguna cosa de política, que per a nosaltres no és sinó el noble art de treballar per una societat més democràtica, per un poble més solidari amb les classes necessitades, i de fer-ho amb plantejaments coherents i raonables. I, sobretot, amb la transparència imprescindible que es mereix la ciutadania valenciana.

L'alcaldessa de València, que no arriba als 100.000 euros a l'any, lamenta la seua dramàtica pèrdua de poder adquisitiu:


Serà per això que semblen tan preocupats aquests nobles mandataris?

En Paco sense por


Hi havia una vegada un home anomenat Paco, que era molt, molt valent. Havia sentit parlar moltes vegades de la por, però ell no sabia pas quina cosa era això. Tenia moltes ganes de saber què era i un dia decidí anar-se'n pel món per veure si la trobava.

Caminant, caminant, se li féu de nit i va pensar en demanar posada a una casa que trobà en el camí. En acostar-s’hi, la gent li aconsellava que no hi anara, perquè allà hi havia la por, que cada nit eixia. En Paco, tot content, digué:

- Precisament jo busque la por, m'agradaria conèixer-la.

La gent el va prendre per boig.

A la casa no hi havia ningú, només una taula molt ben parada amb bon menjar i bon beure. En Paco va sopar i després se'n va anar a dormir. Així que va haver apagat el llum, començà a sentir un catacric-catacrec, com d'ossos de mort, i ben aviat començaren a caure del sostre ossos i més ossos. En Paco va eixir del llit, els va agafar i s'hi posà a jugar a bitlles. A mig jugar va caure un cap de mort, i en Paco, que tenia molta set, va agafar la calavera, la va omplir d'aigua i la féu servir de got. De seguida es va sentir un gran soroll de cadenes, i uns gemecs i crits esfereïdors, i en Paco va cridar:

- Qui vulga res, que vinga!

En Paco es tornà a posar en camí i a tothom que trobava preguntava:

- No em sabríeu dir si per ací prop hi ha la por? Perquè la voldria conèixer!

I la gent el prenia per beneit. Va trobar uns que li digueren:

- Aneu a passar la nit a l'Hostal del Mostatxot, i sabreu què és por.

I allà que se’n va anar. L'amo era geperut, el va rebre molt bé i li donà un gran sopar. Després li digué que li havia de tallar l'orella esquerra, car ell tallava una orella a tots els hostes, perquè havia de fer-se un ungüent per a poder-se curar la gepa, i necessitava per fer-lo tres-centes orelles esquerres, i que ja només n'hi mancava una, que era la d’en Paco. Aquest li replicà que no se la deixaria pas tallar, i que si es volia aplanar el gep, ja li l’aplanaria ell sense necessitat de cap ungüent, i li ventà un cop de porra al gep que li’l va rebentar, i de dintre en va eixir una bossa amb molts diners. El geperut quedà mort i en Paco se n'anà amb les seues dues orelles.

Caminant, caminant, se li féu tard, veié una casa a prop, i se n'hi anà. Estava sola, i trobà al foc tres calderasses que bullien; damunt la taula tres panarros grossos com tres rodes de carro, i tres truites enormes. En Paco tenia gana i menjà una mica d'escudella d'una caldera, una engruneta de truita, una miqueta de pa, però que amb tot i fer-se ell un gran tip, gairebé ni es va conèixer que ho havia tocat. Cercà llit per a dormir i trobà tres llitarros grans com tot València. Quan feia una estona que era al llit, varen venir tres grans gegants que es disposaren a sopar. En veure que els havien furtat menjar, es varen enfadar molt i juraren que si trobaven el que ho havia fet el farien xixina.

Quan se'n varen anar a dormir es trobaren amb en Paco, i li digueren:

- No et fem por?

- Precisament això és el que jo voldria, que me'n féreu, i, si voleu, ja me'n podeu anar a coure una mica de por, que de bona gana me la menjaré i així sabré què és, no hi ha cosa que desitge més.

Els gegants es varen sorprendre molt i no el varen fer eixit del llit, i l'amo del llit on dormia en Paco hagué de dormir a terra. L'endemà, en despertar, li digueren:

- Vols venir? Anem a divertir-nos.

En Paco els seguí i es passaren el dia matant enemics a milers. Arribat el vespre, parlaren d'anar a dormir, però en Paco digué que ell es quedava allí mateix, perquè així l'endemà podria començar abans a tornar a matar més enemics. Amb uns quants morts es féu com una barraca i es posà a dormir.

A mitjanit veié com una llumeta, cercà què era i es trobà amb una vellota que amb uns ungüents fregava el front dels enemics morts i els feia ressuscitar. En Paco la matà i li prengué la copa dels ungüents. Quan tornaren els gegants els digué:

- Nosaltres sí que la fèiem bona; mal podíem acabar amb els enemics, si els matàvem de dia i una vellota amb uns ungüents els ressuscitava de nit.

Els explicà el que havia vist. Els gegants no el volien creure, però ell els digué que li tallaren el cap i que després l'hi tornaren a afegir i que amb els ungüents tornaria a quedar viu. Ho varen fer i, en efecte, quedà com abans, però els gegants no n’estaven prou convençuts. En Paco els proposà de fer la prova amb ells tres; s'hi varen avenir; els tallà el cap, però en tornar-los-els a afegir els el canvià l'un a l'altre i els posà el davant al darrera. Quan en tornar vius es varen veure d'aquella manera, els agafà una por tan gran que els tres varen morir. En Paco s'estirava els cabells perquè tothom tenia por, fins els gegants, i ell no en podia tenir.

Aquells gegants eren mala gent, i el rei, que volia treure-se'ls del davant, en saber que en Paco els havia mort, tingué gran alegria i com que era tan valent el volgué per gendre i li oferí la mà de la seua filla. La princesa que va saber que el gran desig d'en Paco era saber què era por, es proposà que la coneguera. Una nit, mentre dormia, posà al seu costat un canteret d'aigua, li donà un colp i esguità el ventre d’en Paco, a qui agafà una gran por i un gran espant, i digué:

- Ara, si em mor no em sabrà greu perquè ja he sabut, per fi, quina cosa era això de la por.

I conte contat, conte acabat.