I bé, si 5.472 veïns del Cabanyal (que, total, no té més que 20.515 habitants, i la majoria degradats) ens han votat, podem o no podem fer el que ens isca de les gònades en eixe barri de la capital? Doncs no, el Govern de ZP, que ens odia i té una fixació amb tot el que fa olor a valencià, no vol que ho fem. I els ultraradicals que són com ell, que a saber quins interessos persegueixen, tampoc volen. Però és igual, perquè la llei és de la nostra propietat i a més està de la nostra part, podem fer el que ens rote. I com assenyalen els mitjans de comunicació, des del poble pla fins a les institucions més competents, tothom està del nostre costat. Per això cobren especial importància les paraules pacificadores dels nostres líders, dites amb l'elegància senyorial del tinent d'alcalde i amb el sentit comú incomparable de l'alcaldessa, que actua en conseqüència amb la lleialtat institucional que la caracteritza.
El dr. NO contra els radicals dolents (que no descansen ni tan sols en cap de setmana...)
Una casa que fa cantonet...
Catedràtics en metàl·lic
Catedràtics d'economia teòrica i aplicada. Perquè de pistrincs... en sabem un rato.
Si no corren bons temps per a Espanya, no será per culpa nostra, ja que portem molts anys portant la Comunitat Autònoma espanyola Valenciana pel camí de l’estalvi i de la utilització sensata del tresor. Eixa és la raó per la qual destaquem en el panorama espanyol: gràcies a iniciatives pioneres i molt ambicioses, com el Plan Confianza, serem els primers en eixir de la crisi, estem creant ocupació a ritmes imparables (de fet, som campions mundials) i fent créixer la productivitat a nivells abans desconeguts. Per tant els treballadors valencians no han de témer res.
En poques paraules: tenim per davant un futur esperançador!
I tot això, a pesar del maligne culpable de tots els nostres patiments.
Economia al rescat!
Pas als salvadors de la pàtria! On se’ns necessita, allà hi som! L’economia al rescat de la política! (o si voleu, al revés, que vindria a ser el mateix)
Al rescat… de l’empresa privada que se sacrifica per la ciència i l’entreteniment. De l’entramat d’empreses publiques que fan progressar al nostre poble. De la deguda transparència informativa. De la vida embrionària (després de l’espentó a la Llei de la Dependència, és hora d’espentar la vida: no hi ha cosa més bonica, després de la geperudeta!). Del dret a la informació del nostre amat públic. Del just desenvolupament de les nostres infraestructures (a veure quina ciutat se’n gasta més!). Dels bons amics rics, que sols pensen en crear ocupació i riquesa. De la diversió: el valencià també té dret a passar-s’ho bé! (I sense cap cost per a les butxaques valencianes!!!). Del dret a la informació del nostre amat públic (açò em sona...). Del control minuciós de la despesa (no se’ns escapa ni un cèntim). Del sector obres i serveis (aquests, és que s’ho mereixen tot). De no gastar ni un euro més de l’imprescindible.
Dos apunts finals:
La nostra generositat cap al noble contrincant polític, que també té dret a la vida.
L’amor sense límits del nostre president a la comunitat valenciana! Perquè si Zapatero no és capaç de treure’ns de la crisi, Francisco Camps sí que pot!
Amics enemics
Com ja hem relatat en algun post, en aquest partit de govern, d’amics en tenim un bon grapat. I ens ajudem els uns als altres. Com és lògic. I d’enemics, sembla que també n’hi ha. Això sí, sense cap raó: els nostres enemics, per l’oest o pel nord, estan motivats per l’odi, els mou l’enveja, actuen per a destruir-nos.
