Un es veu a l'espill i es tuteja fins i tot amb confiança, l'espill no té marc, ni comença ni acaba, o sí, sí que té un marc aprimorat daurat amb paciència i pans d'or però la lluna no és de bona qualitat i la imatge que torna ensenya les faccions amargues i desencaixades, pàl·lides i com d'haver dormit malament, potser el que succeeix és que retorna l'atònita faç d'un mort encara emmascarada amb la careta de la por a la mort, és probable que tu sigues mort i no ho sàpies, els morts també ignoren que ho estan, ignoren absolutament tot. Es fa examen de consciència i res no s'aclareix, no, tu no ets Napoleó Bonaparte, tampoc no ets el rei Ciril d'Anglaterra assassinat pels seus cortesans que li varen ficar plom fos pel cul igual que a un mico maricó, tu ets un cames, un pobre home amb el cervell ple d'idees gregàries, d'idees redemptores i que no condueixen a cap lloc, per a ser heroi cal ser més humil i sobretot no saber-ho, ací tot es mou a escala menor, al teu cap i fora del teu cap, ací tot és més domèstic i quotidià, els herois són molt domèstics i quotidians fins que un dia sense que ningú puga explicar-s’ho, passen a la història i farten a les famílies, sí, a les famílies, te’n recordes, de la grip del 18, que va delmar les famílies?, el record de la grip del 18 (de la pèrdua de Cuba, de la setmana tràgica de Barcelona, de la vaga del 17, del desastre d'Anual, de la dictadura de Primo de Rivera, del vol del Plus Ultra, del 14 d'abril, de la revolució d'Astúries) és el refugi dels presumptuosos homes sense història, tan feroços i roïns com els presumptuosos homes amb història, tu t'encares amb el problema i, és clar, no el resols. El cos d'Inmaculada Múgica fa olor de ranci, el vertader nom d'Inmaculada Múgica és Magdalena, no té cognom, tu creus que et desperta l'olor, et fan mal les cames, el pit i el cap però també hi estàs a gust, vagament a gust, acariciant-te el sexe amb la mà, l'alcova fa olor d’agre, de seroform i de cafè fred, les olors són totes bones i dolentes alhora, els passa com als sons, a la tassa de cafè agonitza una mosca, al principi aleteja amb violència i tira puntellons, després es cansa i acaba ofegant-se, poc importa, mosques hi ha moltes, les mosques dels morts són més juganeres i alegres, sembla que estan millor alimentades, les mosques dels amants, inclús les dels barallosos amants que deambulen per la contornada de l'escorxador, són molt circumspectes i acaben quasi sempre ofegant-se en un solatge de cafè fred (o calent, aquesta dada no podràs precisar-la mai). Sí, tu t'encares amb el problema una vegada i una altra i segueixes sense poder resoldre’l, és probable que tinga una solució però tu la ignores. Dir a les coses pel seu nom, no dir a les coses pel seu nom, renegar de tot allò humà i tot allò diví, no renegar de tot l’humà i tot el diví, gitar-se amb aquesta dona que fa olor de sèu i d’aigua de colònia, no gitar-se amb aquesta dona que fa olor de sèu i d’aigua de colònia, aquesta dona que fa olor de sèu i d’aigua de colònia pot ser Magdalena àlies Inmaculada Múgica i pot també no ser-ho, passejar pel parc i pels solars on les parelles cometen les seues inevitables porcades, no passejar pel parc ni pels solars on les parelles cometen les seues delitoses i inevitables porcades que acabaran ocasionant-los debilitat, veure complagudament com apallissen un xiquet fins a matar-lo, no veure complagudament com apallissen un xiquet fins a matar-lo, hi ha xiquets que tarden horrors a morir-se, fer-li una figa al paralític que ven tabac (potser és un heroi de qualsevol guerra), no fer-li una figa al paralític que ven tabac (potser és un heroi de qualsevol guerra), llevar-se la vida amb gas, no llevar-se la vida amb gas, donar de menjar al famolenc, no donar de menjar al famolenc, donar de beure a l'assedegat, no donar de beure a l'assedegat, dur-li una xivatada a la policia, no dur-li una xivatada a la policia, compondre sonets, no compondre sonets, jugar al dòmino, no jugar al dòmino, assassinar traïdorament un company de col·legi, no assassinar traïdorament un company de col·legi, etc. No, és inútil, tu no ets Napoleó Bonaparte ni el rei Ciril d'Anglaterra, tu ets carn de catequesi, carn de prostíbul, carn de canó, tu ets el soldat desconegut, l'home a qui no li brilla una estreleta al front, els homes que són carn de forca solen tenir més aplom, la història dóna molta confiança, tu estàs entre el públic -en la catequesi, en la prostitució, en el front- i encara que de vegades et creus l'eix del món, no eixiràs mai a cos net per damunt o per davant dels altres catecúmens, dels altres freqüentadors de dones públiques, dels altres soldats, ningú no es fixarà en tu mai però no has de lamentar-ho, cadascú arriba fins on pot i els altres li deixen i a tu se't permet viure, et sembla poc?, i aprendre la doctrina i anar amb dones i fer la instrucció, i també recapitular, sobretot recapitular.
Sant Camil 2010
Als cagamandúrries
Als cagamandúrries eixos de la banda ‘En moviment’, que demanen on són els seus diners... Però serà possible? Els diners? Els seus diners? Els diners estan on cal que estiguen! Ací estan els diners:
En el funcionament impecable de l’Administració autonòmica, en l’oci més productiu i rendible, en el desenvolupament de la típica sensibilitat musical, com molt bé s’han encarregat de proclamar els músics valencians, en les ajudes a la famiglia, en la col·laboració amb socis de luxe, en el dia a dia dels nostres representants públics, en l’estímul de la llengua pròpia per la que sentim una estima inigualable, en l’enfortiment del sistema financer valencià, fort com mai s’havia conegut, en promoure la lluminositat d’una ciutat líder del món, en les grans infraestructures que formen l’eix vertebral de la cultura i en les pròpies manifestacions culturals que ens fan ser un poble avançat, en la millora de la xarxa del Metro, combinada amb el compromís amb les millors infraestructures per a la mobilitat quotidiana, en l’obtenció de la millor aigua per als valencians, en garantir el benestar de les grans figures que engrandeixen el nom de la CV, en facilitar el treball i el confort dels nostres funcionaris, o en recuperar la relació de la ciutat amb el mar (i, com sempre, sense costar ni un euro a les arques públiques!).I si algú creu que hi ha problemes, que mire cap al Govern d’Espanya, culpable de tots els nostres mals, i no a nosaltres, abnegats i eficients gestors que hem fet sempre els deures com toca.
Ara bé, quant a clavar les estisores... ningú com la gran alcaldessa, que (no com altres...) sí que sap com clavar-les!
El Partit Popular ÉS la justícia
La relació del PP amb la justícia passa per moments molt dolços. La nostra fermesa en els plantejaments i la presència d’algú que per fi mostra la deguda sensibilitat cap a les nostres circumstàncies, junt a l’honestedat que ens caracteritza, ens permeten presentar-nos a la societat com l’única opció possible de govern, un partit lliure de tota sospita i unes autoritats lliures de tota sospita, i que mai, mai s’apartaran del camí just. Per a mostra, un botó: l’autoritat del ‘cap i casal’.
Siguem sincers: gràcies a De la Rúa i a Cholbi els valencians estan aprenent què és la justícia... valenciana!
Conquestes imparables
I sense descans, calladament, continua la lluita per a posar el valencià al lloc que mereix, per fer de les nostres les ciutats més habitables, per aconseguir equilibrar-nos amb altres CCAA. Continua l’esforç per engrandir la nostra democràcia valenciana, sempre lluny de personalismes barroers, una tasca en la que no estem sols i per a la que tenim el recolzament constant i visible del líder nacional.
Continua la lluita titànica per elevar l’educació dels valencians sense importar els costos (qui diga el contrari és un bellaco: quan ha mentit el Consell en aquest terreny?), per a la qual cosa comptem amb el millor gestor, que ha degut lidiar amb funesta herència i que per això és tan estimat entre la comunitat educativa. I si algú no creu el que diem, ací ho pot comprovar:
I que no falte l’estimulació del “sano contraste de pareceres” i d'una vertadera eclosió informativa per a la millor formació dels ciutadans.
Camí de perfecció
La perfecció és la nostra meta per a la nostra estimada Comunitat Autònoma Valenciana Espanyola. Qui busca amb perseverància la perfecció, acaba trobant-la. I nosaltres l'hem ben trobada.
Hem tingut un mes de maig magnífic: hem demostrat la nostra eficàcia al front de l’Ajuntament capitalí i el valor de la nostra gestió del mercat de treball. Perquè, al contrari que el Govern de Zapatero, que odia els valencians, nosaltres complim sempre els nostres compromisos, com a conseqüència coherent amb la imprescindible veritat que impregna tots els nostres planejaments. Ja ningú no discuteix la importància del nostre major símbol cultural davant el món, com tampoc la bondat del millor pla mai imaginat per a l’estimat Cabanyal. Hem mostrat, una vegada més, que totes les nostres actuacions són sempre fidels a la llei, que ens mou la defensa de les intitucions més sagrades, com el matrimoni o, naturalment, com la famiglia: en les seues múltiples variants i des de múltiples punts de vista. I que som campions en la lluita contra la violència de gènere. També en maig hem donat un nou impuls a la idea de l’ensenyament en valencià, gràcies a un esforç econòmic únic en Espanya, i hem optimitzat l’estructura educativa valenciana. Posem de nou a disposició de la tècnica les infraestructures més espectaculars del món. Donem a Europa un clar exemple de respecte al medi ambient. Una Europa que es rendeix sense remei a les nostres iniciatives de reactivació econòmica. Reafirmem la voluntat d’estimular la llibertat dels ciutadans en consonància amb el nostre esperit superdemocràtic, encara que no estiguen en sintonia amb la nostra ideologia, sense abandonar als que –amb bon seny– pensen com nosaltres. Apostem per la dinamització dels barris de la ciutat, per la racionalització de totes les despeses, per la multiplicació de les oportunitats a les nostres empreses.
Deixem per al final alguna cosa de política, que per a nosaltres no és sinó el noble art de treballar per una societat més democràtica, per un poble més solidari amb les classes necessitades, i de fer-ho amb plantejaments coherents i raonables. I, sobretot, amb la transparència imprescindible que es mereix la ciutadania valenciana.
L'alcaldessa de València, que no arriba als 100.000 euros a l'any, lamenta la seua dramàtica pèrdua de poder adquisitiu:
Serà per això que semblen tan preocupats aquests nobles mandataris?
En Paco sense por
Hi havia una vegada un home anomenat Paco, que era molt, molt valent. Havia sentit parlar moltes vegades de la por, però ell no sabia pas quina cosa era això. Tenia moltes ganes de saber què era i un dia decidí anar-se'n pel món per veure si la trobava.
Caminant, caminant, se li féu de nit i va pensar en demanar posada a una casa que trobà en el camí. En acostar-s’hi, la gent li aconsellava que no hi anara, perquè allà hi havia la por, que cada nit eixia. En Paco, tot content, digué:
- Precisament jo busque la por, m'agradaria conèixer-la.
La gent el va prendre per boig.
A la casa no hi havia ningú, només una taula molt ben parada amb bon menjar i bon beure. En Paco va sopar i després se'n va anar a dormir. Així que va haver apagat el llum, començà a sentir un catacric-catacrec, com d'ossos de mort, i ben aviat començaren a caure del sostre ossos i més ossos. En Paco va eixir del llit, els va agafar i s'hi posà a jugar a bitlles. A mig jugar va caure un cap de mort, i en Paco, que tenia molta set, va agafar la calavera, la va omplir d'aigua i la féu servir de got. De seguida es va sentir un gran soroll de cadenes, i uns gemecs i crits esfereïdors, i en Paco va cridar:
- Qui vulga res, que vinga!
En Paco es tornà a posar en camí i a tothom que trobava preguntava:
- No em sabríeu dir si per ací prop hi ha la por? Perquè la voldria conèixer!
I la gent el prenia per beneit. Va trobar uns que li digueren:
- Aneu a passar la nit a l'Hostal del Mostatxot, i sabreu què és por.
I allà que se’n va anar. L'amo era geperut, el va rebre molt bé i li donà un gran sopar. Després li digué que li havia de tallar l'orella esquerra, car ell tallava una orella a tots els hostes, perquè havia de fer-se un ungüent per a poder-se curar la gepa, i necessitava per fer-lo tres-centes orelles esquerres, i que ja només n'hi mancava una, que era la d’en Paco. Aquest li replicà que no se la deixaria pas tallar, i que si es volia aplanar el gep, ja li l’aplanaria ell sense necessitat de cap ungüent, i li ventà un cop de porra al gep que li’l va rebentar, i de dintre en va eixir una bossa amb molts diners. El geperut quedà mort i en Paco se n'anà amb les seues dues orelles.
Caminant, caminant, se li féu tard, veié una casa a prop, i se n'hi anà. Estava sola, i trobà al foc tres calderasses que bullien; damunt la taula tres panarros grossos com tres rodes de carro, i tres truites enormes. En Paco tenia gana i menjà una mica d'escudella d'una caldera, una engruneta de truita, una miqueta de pa, però que amb tot i fer-se ell un gran tip, gairebé ni es va conèixer que ho havia tocat. Cercà llit per a dormir i trobà tres llitarros grans com tot València. Quan feia una estona que era al llit, varen venir tres grans gegants que es disposaren a sopar. En veure que els havien furtat menjar, es varen enfadar molt i juraren que si trobaven el que ho havia fet el farien xixina.
Quan se'n varen anar a dormir es trobaren amb en Paco, i li digueren:
- No et fem por?
- Precisament això és el que jo voldria, que me'n féreu, i, si voleu, ja me'n podeu anar a coure una mica de por, que de bona gana me la menjaré i així sabré què és, no hi ha cosa que desitge més.
Els gegants es varen sorprendre molt i no el varen fer eixit del llit, i l'amo del llit on dormia en Paco hagué de dormir a terra. L'endemà, en despertar, li digueren:
- Vols venir? Anem a divertir-nos.
En Paco els seguí i es passaren el dia matant enemics a milers. Arribat el vespre, parlaren d'anar a dormir, però en Paco digué que ell es quedava allí mateix, perquè així l'endemà podria començar abans a tornar a matar més enemics. Amb uns quants morts es féu com una barraca i es posà a dormir.
A mitjanit veié com una llumeta, cercà què era i es trobà amb una vellota que amb uns ungüents fregava el front dels enemics morts i els feia ressuscitar. En Paco la matà i li prengué la copa dels ungüents. Quan tornaren els gegants els digué:
- Nosaltres sí que la fèiem bona; mal podíem acabar amb els enemics, si els matàvem de dia i una vellota amb uns ungüents els ressuscitava de nit.
Els explicà el que havia vist. Els gegants no el volien creure, però ell els digué que li tallaren el cap i que després l'hi tornaren a afegir i que amb els ungüents tornaria a quedar viu. Ho varen fer i, en efecte, quedà com abans, però els gegants no n’estaven prou convençuts. En Paco els proposà de fer la prova amb ells tres; s'hi varen avenir; els tallà el cap, però en tornar-los-els a afegir els el canvià l'un a l'altre i els posà el davant al darrera. Quan en tornar vius es varen veure d'aquella manera, els agafà una por tan gran que els tres varen morir. En Paco s'estirava els cabells perquè tothom tenia por, fins els gegants, i ell no en podia tenir.
Aquells gegants eren mala gent, i el rei, que volia treure-se'ls del davant, en saber que en Paco els havia mort, tingué gran alegria i com que era tan valent el volgué per gendre i li oferí la mà de la seua filla. La princesa que va saber que el gran desig d'en Paco era saber què era por, es proposà que la coneguera. Una nit, mentre dormia, posà al seu costat un canteret d'aigua, li donà un colp i esguità el ventre d’en Paco, a qui agafà una gran por i un gran espant, i digué:
- Ara, si em mor no em sabrà greu perquè ja he sabut, per fi, quina cosa era això de la por.
I conte contat, conte acabat.
Doble jugada mestra
...estalviant com a formiguetes, buscant el millor
producte, seleccionant els nostres contractistes, fidelitzant als millors amiguets, protegint la família (no confondre amb nepotisme), estimulant l’elegància social del regal, arriscant la vida pels nostres, sacrificant-nos per Sa Santedat, promocionant la formació més vertadera del poble, repartint a tots sense distincions, gastant tot el que calia, practicant la llei del silenci, fent del turisme una font de riquesa, desenvolupant l’enginyeria financera, proporcionant ajuda a qui la necessitava, posant en valor la nostra gastronomia i donant espai a les empreses relacionades... i tot això, complint sempre la legalitat al peu de la lletra, per un govern plenament cohesionat que sols treballa per als valencians...
...produint grans esdeveniments a 0 euros, liderant la inversió en la sanitat, fent molt més del que havíem promès, donant una ocupació digna a tothom, treballant a fons per la pau social, invertint amb coherència en l’educació amb resultats espectaculars, pujant al màxim les ajudes als necessitats, rebaixant el deute (para que no se diga), bolcant-nos en el suport als dependents, ampliant les infraestructures per als discapacitats, esforçant-nos en l’atenció a la salut mental...Lliçons de lideratge
Un líder honest, sensat, generós, demòcrata, treballador, patriota, respectuós, sincer, sacrificat, religiós, just, voluntariós i valencià ha de ser necessàriament:
Pro-coherència, pro-dignitat, pro-democràcia, anti-confusió, pro-veritat, pro-patrimoni, anti-espoli, anti-venjança, pro-informació, anti-radical, pro-justícia, anti-corrupció, pro-bilingüisme. I molt més: sempre complim el que prometem. I és per això que som un model en tot el món. Un exemple a seguir per qualsevol govern. Amb el millor líder de tots.
Una mostra de la nostra sensibilitat (regidor d'Urbanisme, València):
I què no pot ser un líder? Doncs el que no pot ser és açò:
Compromís contra la crisi
L’economia continua marcant la pauta de l’actualitat i nosaltres, compromesos amb la immediata sortida de la crisi, continuem donant exemple de racionalitat. 
Siga en rehabilitació dels nostres barris més emblemàtics, o en l’esport que tantes glòries i importància ens dóna, en la vigilància forestal de les nostres muntanyes, o en la contenció de la despesa sanitària, tan urgent en els moments actuals. O fins i tot en la imprescindible seguretat dels nostres líders.
A Espanya ja hem marcat fites irrepetibles. 
Tots es fan creus de com el poble valencià camina cap al seu futur. Regió capdavantera d’Espanya! Donant la nota! I d’entre tots els pobles valencians, Alacant: paradigma de creixement, ocupació, prosperitat, benestar, inversions, equipaments.. La millor terreta del món!
I des de l’estranger? Doncs també és lògic que es fixen en nosaltres. Perquè som un exemple de rigor i coherència. El millor dels exemples, com quedarà demostrat quan eixirem els primers de la crisi econòmica mundial.
I és que totes aquestes coses són summament importants.
Compromís amb la bona governança
Com els bons pares, sempre estem atents a les necessitats dels nostres fills encara que ningú se n’adone. Si no els cuidem nosaltres, qui ho farà? Si no els eduquem nosaltres, qui ho farà? Si no els ensenyem nosaltres a comportar-se, qui ho farà? Doncs que vagen prenent nota...
Com els bons pares, cuidem de l’ecosistema que deixarem als fills: a nosaltres no se’ns acut tirar aigua al mar, com fan els catalans de Zapatero per per a no donar-nos-la als valencians. Cuidem el medi ambient complint escrupolosament els mandats de Kyoto. De la mateixa manera, vetlem per un urbanisme just i equilibrat: no hi ha res que no poguem arreglar!
Com els bons pares, som honestos i no fem política sols per als nostres interessos. No com els d’esquerres, que amaguen al personal els seus guanys i rendes reals! Tractem a tots per igual, sense favoritismes ni amiguismes: el rigor i la justícia són la nostra guia. I, molt important: no volem saber res dels violents; quede clar que, si estem disposats a delinquir, és perquè el fi ho justifica!
I tornant a ZP: com és possible que els socialistes ens vinguen una i altra vegada amb la matraca del Papa? No hem quedat ja que la culpa de tot la té Zapatero? És que no està prou clar? Quantes vegades haurem de repetir-ho?
